Deixem en pau els ponis!
Si ets un poni d’una raça de baixa estatura, com un Mini-Shetland, tens molts números per acabar sol en un jardí com una mascota tronada, amb cap més altra ambició que mantenir la gespa a ratlla. Siguis més gran de talla o no, si ets un poni no passaràs dels 140 cm, és possible que acabis en una hípica o en una fira aguantant sessions infinites de canalla que maldaran per muntar-te. També, si per exemple ets un Asturcon, et pot tocar un passaport a l’escorxador perquè algú es delecti amb la teva carn, o bé, si ets un Islandès, pots fer cap a una explotació agrícola per treballar-hi durament. Si ets molt bufó, siguis de la raça que siguis, pots ser carn de concursos morfològics, sempre i quan es consideri que compleixes tots els requisits que ha de tenir una determinada raça (ecs) i, ara també, i com a última moda, pot ser que, tot i ser un poni, et trobis totalment desubicat fent de “gos pigall” per un nucli urbà.
Per aquells a qui l’estatura els pugui confondre, com ara potser li passa a l’europarlamentària Hilde Vautmans, es fa necessari informar que un poni no és un gos. Un poni és un equí i a l’igual que les zebres, i els ases pertany a la família dels equus ferus caballus. O sigui, els ponis, fins a on sabem avui, son cavalls de baixa estatura. Així doncs, com a cavalls, els ponis, per tenir una vida d’acord a la seva espècie precisen: llibertat, viure en ramat en espais adequats i gaudir d’una sana alimentació i hidratació. Cal recordar que són herbívors no llépols.
Si un poni és un cavall vol dir que és un animal fòbic que s’espanta amb facilitat de tot el que desconeix. La por és un recurs evolutiu que fa que els herbívors es mantinguin en alerta constant per preveure la presència de possibles depredadors.
Si un poni és un cavall significa que és un animal que si no viu en companyia dels seus s’estressa perquè no pot tenir suficientment controlat el territori (és una feina que els equins fan en equip).
Si un poni és un cavall es sentirà inquiet i insegur si el fem sortir de l’espai que ell consideri el seu hàbitat.
Si un poni és un cavall els seus recursos comunicatius són els propis d’un equí, és a dir, que s’expressa bàsicament amb el gest i que el seu llenguatge i comportament són diferents del dels humans i del dels cans.
Diguéssim doncs que un poni, per petit que sigui i per molt que ens sorprengui, no té una predisposició natural per assistir humans amb necessitats especials i que, per arribar a fer-ho, a banda de patir una doma llarga i pesada es veurà obligat a renunciar als pilars bàsics de la seva natura: llibertat, vida en ramat, possibilitat de fugida. El que significa que haurà de viure sota un estrès constant.
Arribats a aquest punt, m’adreço a l’europarlamentària Hilde Vautmans i li plantejo dos qüestions: Si hi ha un animal predisposat a ajudar-nos fins a l’infinit com el gos, amb unes característiques per fer tasques d’assistència que superen els ponis amb escreix i per golejada, podríem deixar en pau els ponis si us plau que ja tenen prou amb el que tenen? Abans de proposar que els ponis es converteixin en animals d’assistència podria informar-se sobre les característiques d’aquesta espècie i vetllar per a que tinguin unes condicions de vida millors de les que tenen actualment, no per a empitjorar-les? Gràcies.
