Categoria : Blog

És un aprenentatge per a mi veure com cada dia guanya una mica de confiança i com va vencent aquest pànic que, a vegades, el paralitza i el deixa estès a terra esperant el pitjor dels càstigs.

Per començar a fer front a la por el Torb ha hagut de canviar de paradigma i creure que hi ha humans que volen el seu bé. Encara no en pot fer una aplicació general d’aquesta creença, però es fa camí caminant.

El Torb fins fa poc desconeixia que són els cavalls. Curiosament, malgrat que són animals imponents, no l’espanten! Així és que quan està amb ells actua de forma arriscada. No respecta el seu espai vital i això li ha portat algun que altre ensurt, tot i que els cavalls estan demostrant tenir una paciència infinita.

El Torb gaudeix jugant amb altres gossos, si troba un ca disposat a passar una bona estona s’oblida de tot. Salta, corre, finta, remena la cua, està content.

Com tots els de la seva espècie és territorial i, per tant, si arriba un altre gos amb ganes de envair el seu espai el defensa roncant i ensenyant les dents.

Sentir-se acovardit pels homes no l’impedeix defensar el que considera que es seu davant dels altres gossos.

El Torb, tal i com cantava Rosana l’any 1996 a la seva cançó “Sin Miedo” està descobrint que és millor viure sense por.

Us en faríeu creus de  la mà de gent que hi ha pel món que no fa realment el que vol fer a la vida per no decepcionar als seus progenitors, o per no enfrontar-s’hi, o per la por a perdre el recolzament familiar, o per tot plegat alhora.

Resulta que, conscient o inconscientment, els pares a vegades projecten les seves expectatives i frustracions sobre els seus fills. Segons la psicòloga Martha Alicia Chávez una projecció consisteix en atribuir a un altre el que pertany a un, ja sigui un sentiment, una falta, una necessitat o un tret personal. En els dos casos de la setmana passada els pares havien disposat que els fills havien de fer una feina determinada que, als seus ulls, els hi atorgava poder i prestigi social. Els fills, pel contrari, tenien uns projectes laborals diametralment oposats a les expectatives paternes.

Diu la psicòloga Chávez que els fills que són capaços d’enfrontar-se a les projeccions paternes són “fills mestres” ja que donen als pares l’oportunitat d’aprendre a estimar incondicionalment als fills i a respectar els camí que escolleixin malgrat que no encaixi amb el que ells tenien pensat.

Tractant el tema a la pista amb els cavalls hi van haver aquestes tres coincidències sobre les eines que es necessiten per fer el propi camí a la vida i no el que han dissenyat els progenitors:

Moralitat: En el sentit de plantar cara als judicis morals que els pares emeten sobre els fills i que els condicionen.

Valor: En el sentit de força de voluntat que empeny a una persona a realitzar una acció malgrat els entrebancs als que hagi de fer front, superant la por.

Confiança: En el sentit de creure en les pròpies capacitats.El cantant Bruce Springsteen va patir l’aversió del seu pare cap a la seva passió per tocar la guitarra i composar cançons. Afortunadament va tenir el coratge de sobreposar-se a les idees i designis del seu pare i es va convertir en un dels millors rockers del món. Aquest gener sortirà a la venda el seu darrer disc High Hopes, grans esperances.

Diuen que gran part de l’èxit de la Marató és degut a la seva capacitat de fer-nos empatitzar amb els malalts i les seves famílies. Segurament tenen raó i, sinó, recordeu com us sentiu quan veieu els anuncis o quan mireu el programa. És evident que desperten la nostra empatia.

L’empatia és la capacitat de saber-se posar al lloc de l’altre, entendre’l i acompanya’l tant en els bons moments com en els dolents. Les persones amb un alt nivell d’intel·ligència emocional són empàtiques i es distingeixen perquè:

En un article publicat a la revista Muy Interesante es cita al biòleg holandès Frans The Waal, qui afirma que tots els mamífers tenen la capacitat de sentir empatia, però només algunes espècies tenen suficient intel·ligència com per adaptar el seu comportament a la situació.La neurociència considera que l’empatia es deu a les “neurones mirall”, son aquelles neurones que s’activen quan un animal o persona desenvolupa la mateixa activitat que està observant en un altre individu, especialment un congènere.

Els cavalls tenen la capacitat de captar les emocions alienes ràpidament  ja provinguin d’un altre cavall, animal o persona, potser és per aquest motiu que a les persones les reconforta tant gaudir de la seva companyia, perquè, simplement, connecten amb els nostres sentiments.Us deixo amb un conte sobre l’empatia editat i publicat per la Revista Humanizar titulat “El viejo, maestro d’empatia.

 

Els cavalls tot i que de vegades adopten postures i actituds que ens fan pensar que són orgullosos, no és així. Aquestes conclusions no són més que antropomorfismes que els humans apliquem als animals des de la nostra percepció de la realitat però que, generalment, res tenen a veure amb l’etologia d’aquestes bèsties.

El que sí que és cert és que, una persona altiva i orgullosa difícilment podrà entendre’s amb un cavall, aquest l’obeirà per submissió però no per confiança. A Equànima quan ens trobem amb aquesta actitud treballem amb exercicis d’expressió corporal amb el cavall, així les persones ràpidament s’adonen que quan estan relaxades i disteses els cavalls gaudeixen de la seva companyia, però si es mostren rígides i tenses no.

En un diagrama fet per un client a la pista va sorgir que per combatre el seu orgull li calia principalment humilitat i que les passes que necessitava per assolir-la eren:

• Saber admetre els seus errors davant dels altres.
• Saber disculpar-se.
• Saber demanar ajuda.
• Trobar qualitats elogiables en totes les persones.
• Fer un mínim d’una tasca desinteresada a favor d’algú cada dia.
• Comprendre que tot això no és un símptoma de debilitat sinó tot el contrari.

El recentment difunt Nelson Mandela que va patir un dels extremismes de l’orgull, el racisme, va dir: “Ningú neix odiant a l’altre pel color de la seva pell, pels seus orígens o la seva religió. La gent aprèn a odiar i, si poden aprendre a odiar, també poden aprendre a estimar”. En homenatge a aquest ser humà tan extraordinari, us deixo amb un vídeo de la cançó. “Mandela Day” de Simple Minds.

Si busqueu a qualsevol diccionari el significat de “paraula” us veureu inundats per un cabalós riu de definicions. Així, segons l’afluent de la llengua que n’estableixi el significat, en trobareu de fonètics, morfològics, semàntics, sintàctics o lèxics.

 Els cavalls no articulen paraules, però sí que emeten molts tipus de sons amb els que es relacionen, tot i que el seu sistema de comunicació més desenvoluptat i complexe el duen a terme a través del moviment corporal.

Per parlar de paraules, jo em quedo amb la visió d’en Miquel Martí i Pol al seu recull de poemes “L’arrel i l’escorça”, publicat l’any 1975. En transcric un fragment:

Les paraules, són pensaments, el pensaments ens causen emocions i aquí rau la seva força, el seu poder. Si les nostres paraules transmeten el que pensem i sentim i, fem l’esforç d’orientar-les en positiu generem harmonia. Abans de parlar reflexionem per expressar el que pretenem sense ferir a ningú, inclosos a nosaltres mateixos. Us deixo un exemple del poder de les paraules en aquest vídeo:

Recentment he experimentat què és tenir un ser estimat en perill de mort. I, com tantes altres persones que es troben i s’han trobat en aquesta situació, he sentit por. Por de quedar-me sense aquella persona per sempre, de no tornar-la a veure, de no poder tornar-hi a parlar i compartir les coses més senzilles de la vida. He sentit, també, molt dolor en veure-la patir de mal i d’angoixa. Afortunadament tot ha quedat en un ensurt i ara ja s’està recuperant.

Què ens ajuda a afrontar aquestes situacions i a no quedar noquejats per la por i el dolor?:

Arturo Graf, un poeta italià del segle XIX, va escriure: La perseverança és la virtut per la qual totes les altres virtuts donen el seu fruit: De ben petits, a través del contes, el més grans ja ens volien fer notar la importància de ser constants si aspirem a assolir els objectius que ens proposem i sinó, recordeu la faula d’Isop, “la llebre i la tortuga”. De quina manera l’escriptor grec ens animava a treballar de forma constant i disciplinada i, com ens alertava sobre els perills que comporten la banalitat, l’excès de confiança i la mandra.

Què cal fer per ser perseverant? Doncs, una vegada tens clar què vols i has dissenyat un pla per aconseguir-ho, assoliràs el teu objectiu si actues amb:

OPTIMISME: mantenir un estat d’ànim positiu contribueix a l’èxit.

MOTIVACIÓ: Tant si es tracta de fer una cosa que ens agrada com una que no, és indispensable buscar de quina manera  podem fer aquella tasca més interessant i atractiva. Per exemple, l’altre dia parlava amb una amiga que quan va a córrer fa servir una aplicació a través del mòbil que li marca la distància que ha recorregut, el lloc per on ha passat, el temps que ha trigat i li ofereix una estadística entre la marca aconseguida i la dels altres dies que ha sortit a fer exercici, donant-li un trofeu virtual si s’ha superat. El disposar d’aquestes dades i el poder constatar la seva superació la motiva se’ns dubte a continuar practicant esport i a gaudir-ne.

DISCIPLINA: Consisteix en dirigir el nostre esforç a l’obtenció d’un fi. Per adquirir disciplina va molt bé examinar quines són les conseqüències de ser indisciplinat, per exemple: no tenir el pes desitjat, no tenir la consciència tranquil·la, tenir problemes de salut, tenir conflictes amb les persones del nostre entorn com companys de feina, amics o família. Cal establir un horari de feines i complir-lo sense excuses.

Amb els cavalls fem un exercici per adonar-nos de la importància de la disciplina, demano al client que visualitzi com es sentiria i com seria la teva vida si fos disciplinat i que ho escenifiqui a la pista i s’acompanyi del cavall. Generalment acaben descobrint que la disciplina ajuda a tenir més temps, més energia i més tranquil·litat i que marcar-se tasques no ha de ser una tortura sinó el pas o la clau per arribar allà on volem. Per tenir molts “happy day”, com es pot veure a la comèdia Sister Act, protagonitzada per Whoopi Goldberg.

El passat dia 2 de novembre vaig participar a les jornades rurals de Solanell. Solanell és un poble de l’Alt Urgell que, a causa de les migracions econòmiques que es van produir el segle passat del camp cap a la ciutat, va ser abandonat pels seus habitants la dècada dels seixanta al setanta fins a quedar en runes.

Un bon dia, un arquitecte de Tarragona, el Saül Garreta Puig, va decidir empendre’n la recuperació. Desprès de diverses provatures, en Saül ha arribat a la conclusió que Solanell podrà reviure actuant a a través del cooperativisme i la participació. El motiu que l’impulsa, segons les seves pròpies paraules, us el transcric a continuació: “Es tracta d’assajar una altre manera de fer i de viure, segurament amb una certa visió utòpica o ingènua que des de petit, he tingut de la vida. Voldria aconseguir una barreja entre les maneres tradicionals de viure de la muntanya amb noves fórmules basades amb el turisme rural i amb tot el que té a veure amb el món de la cultura i l’art“.

El Raül, com afortunadament moltes altres persones, s’estan adonant que és necessari un canvi de paradigma des del que s’estructuri la nostra societat. Crec que la Revolució Industrial i el Capitalisme ens han conduït a una vida basada en el “fer per a tenir” i ens hem oblidat de “ser”.

Viure sota el paradigma de fer per a tenir, deixant de banda el ser, no ens augura la felicitat. Ho comprovo sovint en les sessions de coaching destinades a aquelles persones que es troben immerses en una crisis existencial i volen un canvi. Acostumen a ser persones que han tingut èxit a nivell material però no espiritual i que necessiten recuperar la seva essència per viure amb felicitat i plenitud. Simplement, necessiten SER qui SÓN.

A la conferència del passat dissabte deia que els cavalls són congruents perquè sempre actuen com el que són, el que pensen, el que senten. Pregunteu-vos quantes vegades al dia no actueu en coherència amb el que SOU. Feu la prova. Esteu alerta i us adonareu que sovint fem o diguem coses que són contràries al que pensem o sentim, buscant algun tipus de compensació (acceptació dels altres, bens materials, poder, informació…). Sabem que actuem en contra del que som, quan el que hem fet o dit ens provoca neguit. Si estem presents i atents a aquestes situacions les avortarem abans de que es produeixin i, poc a poc, connectarem amb el nostre SER.

Georges Moustaki un cantautor i lliurepensador ja desaparegut i la seva cançó “Le Métèque” són per a mi un exemple del que és viure des del ser.