La jornada va ser
del tot profitosa, visitar ADE sempre ho és, doncs convida a la reflexió. Per
una banda un es troba amb la crua realitat dels animals que són abandonats i
maltractats i, per l’altra, té el goig de veure com hi ha persones que els
ajuden a refer-se de les seves ferides, a recuperar la confiança i a gaudir
d’una vida feliç. La cara i la creu de la conducta humana.
Si una cosa ens
fascina quan estem a ADE és l’harmonia que s’hi respira tenint en compte que en
un espai limitat hi conviuen un important nombre de diferents espècies el que,
en la majoria de casos, comportaria el caos. Allí, però, es copsa com la Leonor
transmet la seva energia positiva a tots els sers que tenen la sort de conèixer-la
i poder formar part del refugi.
Un dels habitants
d’ADE és el Rubio. El Rubio és un poltre imponent que aquí catalogaríem com a
cavall de carn. És a dir, el seu destí, si no hagués estat per la seva actual
propietària, l’adorable Rosa, en complir entre els sis i nou mesos d’edat
hauria estat l’escorxador. Rosa el va rescatar i ara viu a ADE a resguard dels
desitjos alimentaris dels humans.
Sempre m’ha
pertorbat, pel seu cinisme, la distinció entre cavall de sella i cavall de
carn, com si es tractés d’espècies diferents, com si el cavall de carn fos un
ser inferior, el que justificaria que acabi al plat d’algunes persones. Els
humans som especistes, sotmetem a la resta d’animals no humans als nostres
desitjos i, dins l’especisme, som racistes. És el summun!
Ser un cavall i
poder establir contacte amb la horsemanship
coach Leslie Desmon, deu ser tot un privilegi, bàsicament perquè la Leslie
sap comunicar-se amb els cavalls i sap ensenyar-los-hi el que esperem d’ells,
sense cap mena d’agressivitat.
La Leslie “parla”
amb els cavalls a través d’un llarg ramal que lliga a una cabeçada que es corda
per la dreta. Coordinant els moviments de l’equí amb els del ramal li fa
entendre, peu a terra, cap a quin lloc s’ha de desplaçar o quina part del cos
ha de moure d’una manera tan subtil que sembla màgia, però, simplement es
tracta d’establir contacte amb el cavall a través del seu idioma, no del
nostre.
Resulta alliçonador
observar la facilitat que té un cavall per aprendre i la col·laboració que
mostra quan l’ensenyança es transmet des del respecte, l’admiració i la
sensibilitat cap a la seva espècie i no des de la imposició i la por.
Des del punt de
vista del coaching el veure que la Leslie havia dissenyat una cabeçada que es
corda per la dreta, quan la majoria ho fan per l’esquerra doncs és el costat
pel que generalment ens adrecem al cavall, hi pugem o l’agafem, em va semblar
un bon exemple per entendre que, si volem obtenir resultats diferents, tant a
nivell personal com professional, és imprescindible que estem disposats a
canviar algunes de les nostres creences, rutines, comportaments…
En el cas dels
cavalls, la nostra manipulació per l’esquerra al llarg dels segles ha provocat
que tinguin unes reaccions més nervioses pel costat dret del seu cos, simplement
perquè no estan tan habituats a veure’ns a través del seu ull dret, com ho estan
per l’esquerre.
Si volem que un
cavall es mostri tranquil per ambdós costats quan ens té a prop, cal que
comencem a dissenyar les eines que fem servir per a ells de manera que es
puguin utilitzar indistintament per una i altra banda, tal i com ha fet la
Leslie.
En el mateix sentit,
si desitgem que a nivell personal o professional la nostra vida canviï, cal que
estem disposats a fer servir nous recursos, a aprendre noves tècniques, a conèixer
noves persones, a visitar llocs desconeguts. D’aquesta manera, igual que en el
cas dels cavalls, deixarem de veure les coses sota un únic prisma, el que ens
permetrà obrir-nos a noves experiències i possibilitar el canvi que desitgem.
L’Albert Flores no
es cansa de repetir “siempre que pasa igual sucede lo mismo”. Així doncs, si aspirem a canviar hem de fer que
passin coses diferents.
Marta Rey Cervós, agost del 2012.
