Categoria : Blog

Quan era molt jove vaig llegir “Matar un Rossinyol” de Harper Lee. Aquella novel·la va tenir una marcada influència a la meva vida. Segons la sinopsi que trobem a l’edició de Grup62 “A través dels joves ulls de l’Scout i en Jem Finch, Harper Lee examina amb un humor molt ric la irracionalitat dels prejudicis racials i socials dels adults al sud dels Estats Units dels anys trenta.La consciència d’un poble impregnat de judicis preconcebuts, violència i hipocresia trontolla gràcies a l’empenta d’un home sol que combat per la justícia. Però el pes de la història no consentirà res més que això…”

Aquest home sol és l’Atticus Finch, pare de l’Scout i en Jem, que, amb una serenitat, una bondat, una intel·ligència i una valentia d’aquelles que escassejen però que tan dignifiquen el ser humà quan integren una persona, s’atreveix a defensar un home negre innocent acusat d’abusar sexualment d’una dona blanca dins d’una societat racista.

Tot i tenir la major part dels blancs del poble en contra i la major part de la seva família, fa el que sent que ha de fer. En una ocasió, l’Atticus, obliga al seu fill Jem a fer companyia a una veïna molt vella i amb molt mala lluna que detesta i injúria a l’Atticus cada cop que li és possible pel fet de defensar un home negre. El noi no la suporta, però, el seu pare, sap que està molt malalta i que lluita contra la seva malaltia, quan mor, pare i fill tenen una coversa. L’Atticus li diu al Jem: “…Tenia els seus propis punts de vista sobre les coses, molt diferents als meus, potser…Volia que veiessis una cosa d’aquella dona; volia que veiessis el veritable coratge, enlloc de fer-te a l’idea que el coratge l’encarna un home amb una arma a la mà. Un és valent quan, sabent que ha perdut abans de començar, malgrat tot comença i segueix fins al final passi el que passi.”

Igual que una simple i persistent gota d’aigua té la força de foradar una roca, la simple i persistent pauta de les aparentment innòcues sessions d’equinoteràpia peu a terra provoquen avenços tangibles en persones que presenten greus patologies físiques i/o psíquiques.

El primer dia es troben en un entorn desconegut amb uns animals impressionats i l’emoció, el desconcert, la por i fins i tot, per alguns, el desgrat planen per Equànima. Difícilment s’acabarà la sessió sense que la majoria dels usuaris hagin iniciat un procés d’adaptació a l’entorn i als nous amics quadrúpedes que culminarà en un bon coneixement de l’espai i en la capacitat de moure-s’hi amb naturalitat d’una manera força ràpida.

És un delit observar com unes mans i uns dits que el primer dia de sessió estaven agarrotades alhora de tocar el cavall i que amb prou feines podien agafar els estríjols, les brosses, els raspalls o els guants, després de 10 sessions s’estiren, treballen per agafar bé les eines i es van adaptant als animals i als objectes que hi vinculem per tenir-ne cura.

També podem copsar la satisfacció que senten alguns usuaris quan menen el cavall peu a terra. El simple gest de marxar estirant un ramal i adonar-se que el cavall els segueix transforma la por i sorpresa del primer dia en orgull. L’orgull de tenir la capacitat de fer-se acompanyar per una força de la natura tan bella com un equí.

Per altra banda, admirem com, a poc a poc, es van gravant a la memòria el nom dels cavalls, de les parts de la seva anatomia i els, a vegades complicats, mots que tenen alguns estris de neteja dels equins.

Sempre resulta màgic el moment d’agrair-li al cavall la seva col·laboració oferint-li un tros de pastanaga, doncs, el fet d’atendre un altre i cuidar-lo es una de les pautes que més ràpidament integren els usuaris d’aquest servei. Potser perquè aquesta activitat els hi permet ser els cuidadors i no els cuidats i això, sense cap mena de dubte, augmenta la seva autoestima.

I finalment, reconec que m’admira la responsabilitat que mostren alhora de recollir estris i eines. La satisfacció que senten de guardar-ho tot al seu lloc, de penjar cabeçades i ramals als ganxos corresponents, d’endreçar els materials i deixar-ho tot llest per la pròxima sessió.

Gràcies!

Aquesta frase, pots tenir excuses o resultats, és un lema que feia servir Luís Enrique, ex-entrenador del FCB, per motivar els seus jugadors. Per orientar-los cap el camí del treball i treure’ls de la cuneta de la queixa.

Els orígens del coaching es situen en l’àmbit educatiu i sobretot en l’àmbit esportiu. Aquesta idea, pots tenir excuses o resultats, és perfectament extrapolable a qualsevol àmbit de la vida d’una persona: familiar, acadèmic, professional, lúdic, personal…

Quan volem un canvi, en el camp que sigui, podem buscar la manera de fer-lo possible i posar-nos a caminar en aquella direcció o podem trobar mil excuses amb les que justificar perquè no fem allò que realment volem i, de passada, victimitzar-nos i autocompadir-nos.

Moltes persones es situen en el format de les excuses aconseguint dosis interminables de malestar i infelicitat. Altres, decideixen pilotar la seva vida en direcció als objectius que anhelen. Aquestes busquen resultats i els troben. Aquestes es caracteritzen per treure-li el suc a la vida, són més felices.

Si sents que necessites un canvi i vols trobar la manera de fer-lo possible desempallegant-te de les excuses, apunta’t al nostre programa de 5 sessions de coaching amb cavalls, i aconsegueix el resultat que desitges.

Posa’t en marxa: Truca’ns al 673 64 90 65 o escriu-nos a info@equanima.cat

La Candelaria i l’Herman Zapp m’han regalat el seu llibre: “Atrapa tu sueño”. Us el recomano. En ell narren la seva particular aventura: viatjar per tot el continent americà al llarg dels anys en un camió antic. Van començar sols i ara tenen quatre fills, que han vist i viscut més coses en la seva curta existència que moltes persones experimentaran en tota la seva vida. Ells, que actualment viatgen arreu del món, són una prova vivent que tots els somnis són possibles si un/a té el coratge de viure’ls.

M’he emocionat amb les pàgines del seu llibre perquè els sentiments que descriuen abans, durant i després d’emprendre el seu somni són universals i, els he sentit en la meva pròpia pell cada vegada que he fet alguna cosa durant la meva vida que no combregava amb els costums, el que s’esperava de mi o el que es suposava que era més correcte.

En un moment diuen alguna cosa així com: La vida és una cursa amb la mort que sempre guanya la mort. Però ,el triomf està amb el tipus de cursa que fas, no en el final.

Totalment d’acord. Mai m’he sentit tan viva ni tant feliç com quan he fet el que el cor em dictava, com quan m’he atrevit a atrapar els meus somnis. És gràcies al fet que em vaig decidir a viure la vida que volia que avui existeix Equànima. Tot comença amb un petit pas, NOMÉS CAL UNA COSA: COMENÇAR!