Categoria : Blog

Arriben les festes i moltes vegades ens costa decidir que regalar, però, si tens un amic/ga o un familiar gran, jove o petit, al que li agraden els animals, sorprent-lo amb una experiència que recordarà tota la vida.
Regala-li l’oportunitat de compartir una estona amb un ramat de cavalls lliures, podrà coneixer-los a fons i experimentar com viuen i que senten. Segur que l’encertaràs de ple!

Pots triar entre:

Admiro profundament aquesta dona d’aparença fràgil però d’esperit indomable que gràcies a la seva mare va aprendre que si de debò volia alguna cosa, treballés per aconseguir-ho i mai no es rendís.Així es com va plantar cara als que li deien que pretendre viure a l’Àfrica amb els animals era una quimera, als científics que van criticar demolidorament els seus primers estudis que apuntaven el fet que els ximpanzés tenien emocions, intel·ligència, cultura, maldat i bondat entre altres característiques, als caçadors que maten primats per aconseguir diners de forma ràpida i ara, als que pensen que la terra està condemnada a la destrucció per part dels humans. I ho fa a través de diversos programes educatius arreu del món, més de cent mil, que busquen que la gent, especialment els joves, aprenguin a tenir recursos sense destruir la natura, que les persones entenguin que si protegeixen el seu entorn es protegeixen a elles mateixes, protegeixen el món i en fan un lloc millor.

Us deixo amb una entrevista que li va fer la revista TIME a través dels seus lectors.

 

El solstici ja fa uns dies que ha passat però per tradició cristiana el 23 i 24 de juny hem celebrat la nit i el dia de Sant Joan. Una festa que hi ha qui entén com a purificadora a través del foc, altres com a religiosa per commemorar el naixement de Sant Joan Baptista, i molts la interpreten com una nit de gresca desaforada que obre les portes de l’estiu.

Aquesta nit es relaciona també amb les bruixes, doncs, des d’antic es pensava que aquestes dones que havien fet un pacte amb el diable, aprofitaven aquesta data per reunir-se en el que coneixem com aquelarres. Però el cert és que se sap, a través dels processos que se’ls hi van fer, que la majoria només eren remeieres, guaridores, llevadores, i que, a banda de tenir aquests oficis, algunes d’elles eren independents i no vivien seguint els costums del moment, no combregaven amb els poders de l’època. Això les va fer ser víctimes de la misogínia d’un poder polític i religiós que volia apartar les dones del coneixement i de la medicina i van acabar sent sotmeses als processos inquisidors. Només als Països Catalans s’estima que més de 400 dones van ser executades de formes molt cruentes entre els segles XV i XVIII acusades de bruixeria.El meu tarannà animalista em fa pensar, també, en els milers de   gats que per llei van patir un destí igual de cru i mortal ja que se’ls associava a les bruixes i al dimoni. La pràctica desaparició dels gats va comportar, però, un augment devastador de la densitat de població de rosegadors i això, alhora, va ser la causa de la pèrdua de collites i de la contracció de malalties en els humans.

Tenim aquí un clar exemple del que pot comportar creure i actuar sota un paradigma fals i, també, d’una explicació del per què tenim por a mostrar la diferència.

Fent coaching amb cavalls despertem la ment, aprenem a ser crítics amb les pròpies creences, aprenem a testar-les amb la voluntat d’esbrinar d’on provenen realment, de comprovar si ens perjudiquen a nosaltres o a tercers i de ser així, aprenem a  substituir-les. També adquirim eines per fer front a la por a mostrar-se diferent i per ser cadascú com és i viure com vol viure.

Memory del musical Cats, malgrat la nostàlgia de la cançó, ens esperona durant els mals moments a concentrar-nos en el nou dia, en l’esperança i en no donar-nos per vençuts.

 

Hermes pels antics grecs era el missatger dels déus i Texas és un estat dels USA que és possible que degui el seu nom a la manera com els indígenes del territori, els caddo, anomenaven ls amics o aliats, alguna cosa així com teshas.

Hermes i Texas són també dos cavalls de quatre i tres anys d’edat que han arribat a Equànima recentment i que integrarem al ramat tan bon punt es vagin fent a la seva nova llar i als seus congèneres Indian, Dune, Thuram i Làctia.

La història de l’Hermes i el Texas, ho sento, no us vull avorrir, però és poc original: Van ser comprats quan eren uns poltres dolços, petits i fàcils de manejar.  Però, ves per on, quina cosa més estranya, van créixer!!! Total, que s’han convertit en dos bèsties que superen els 600 kg dotades d’una força demolidora.

L’Hermes i el Texas han crescut gràcies a unes persones que els han alimentat i cuidat molt, però han crescut sense la seva mare i sense un ramat.

Els cavalls s’organitzen de manera que les eugues i la resta del grup protegeixen, cuiden, estimen i eduquen els seus pollins. L’educació, a banda d’ensenyar coses pràctiques com: on i què menjar, on beure, on aixoplugar-se, on trobar sal, on són els límits del territori, com t’has de moure si ets atacat, quins són els camins que el grup fa servir… ensenya una pràctica fonamental entre els cavalls que va molt bé quan han de tractar amb humans: el respecte a l’espai personal de cadascú.

Com en el cas de l’Hermes i del Texas, quan un pollí creix prematurament apartat de la mare i sense un ramat que l’eduqui, cada dia que passa es fa més difícil menar-lo sense córrer perill, perquè cada dia que passa és més gran i més fort i respecta menys el teu espai si no li ensenyes a fer-ho com ho faria la seva mare.

Sovint, els humans es treuen de sobre els cadells de gat i de gos quan creixen perquè ja no fan gràcia, perquè requereixen atencions, perquè són una despesa… compteu què passa amb els cavalls. Doncs, passa exactament el mateix, però amb el handicap que quan l’amo se’n cansa es troba que col·locar al mercat cavalls creuats i sense domar és molt difícil i, per desgràcia, a molts d’ells, quan ja no fan gràcia, se’ls mata. Per no ferir sensibilitats i dit d’una altra manera, se’ls envia a l’escorxador.

L’Hermes i el Texas han fet sort i són una excepció a aquest habitual i fatal destí que corren molts equins. Per aquelles estranyes circumstàncies de l’univers que en diem casualitats, han pogut venir a Equànima. L’Albert els domarà seguint el sistema de la doma natural i ben aviat farem equip i sé que tots junts col·laborarem amb els coachings i les diverses activitats que oferim a Borda Jeroni.

Fer una crida des d’aquí a aquells humans que estiguin pensant en adquirir un poltre no sé si té massa sentit, però no m’hi puc resistir, no fos cas:

Senyores, senyors, pares, avis, oncles de criatures, nois i noies que us està passant pel cap comprar un poltre, sapigueu que un dia serà un cavall, sapigueu que si no se li ha permès educar-se entre els seus no respectarà el vostre espai personal, sapigueu que quan maduri sexualment estarà nerviós i fins i tot agressiu, sapigueu que si no teniu tècniques de doma i no les heu practicat amb ell, us serà impossible contenir la seva força i tots plegats us podeu fer mal, sapigueu que quan us en canseu, el mercat no vol cavalls creuats sencers i sense domar, sapigueu que possiblement optareu per enviar-lo a l’escorxador i sapigueu que  això causarà un enorme patiment al cavall i també a vosaltres, si és que teniu cinc grams d’ètica, compassió i empatia, que segur que sí. Per tant, quan decidiu comprar, tenir, adoptar un cavall o qualsevol altre animal comprometeu-vos, sigueu responsables o deixeu-ho córrer. Gràcies.

En homenatge a tots els pollins, poltres, cavalls i eugues que són enviats a l’escorxador perquè els humans se’ls mengin (això passa entre els 6 i 9 mesos d’edat), o perquè són un rebuig segons criteris humans (no salta prou, no guanya curses, s’ha fet vell i no pot treballar, no el puc mantenir, me’n vull comprar un altre de més maco, ja no és una bona reproductora, no compleix els standards de morfologia esperats, ara tinc ganes de tenir una moto i no vull el cavall, etc…), us deixo amb un vídeo i una cançó que ja he fet servir alguna altra vegada A Horse With No Name del grup Amèrica, on es veu la relació que, al meu entendre, hauríem de tenir amb els cavalls i amb la resta de terrícoles del planeta, simplement perquè tenen el mateix dret a la vida que nosaltres, perquè són companys de viatge en aquesta nau que és la Terra i perquè la nostra intel·ligència hauria d’estar al seu servei.

L’altre dia al programa Retrats el periodista Jaume Barberà entrevistava al psicòleg Rafael Santandreu. Santandreu considera que la nostra felicitat depèn de nosaltres mateixos i del fet d’entendre que l’única cosa que realment necessitem és aigua i menjar. Tenint això garantit afirma que es pot ser plenament feliç.

Rememorant Darwing el psicòleg deia “el destí de l’ésser humà és ser feliç perquè tots els animals ho són.  En tant que nosaltres som animals, si no som feliços es perquè no vivim d’una manera natural”.

Hi estic d’acord, no vivim d’una manera natural. Hem creat ciutats artificials en les que per sentir-nos bé, com diu el psicòleg, hem de tenir un munt de coses materials i immaterials: estar prims, ser guapos, estar en forma, tenir un pis fantàstic, un bon cotxe, èxit, una bona feina, diners, haver vist mig món i part de l’altre, tenir molts amics… És el que Santandreu anomena “necessititis”.

En un altre programa de TV3, El Foraster, al capítol dedicat a Salàs de Pallars, el periodista Quim Masferrer acompanya a l’Albert, un ramader, a veure el seu ramat d’eugues. El periodista es mostra impressionat per la capacitat sensorial dels cavalls i li comenta a l’Albert. Aquest, deixant una mica astorat al Masferrer, amb aquell to pallarès tan sec i seriós, li respon: – els cavalls no tenen cervell!

Davant d’aquesta conclusió i, en relació amb el que comentava abans,  potser podríem pensar que si els humans no som feliços és perquè tenim cervell, però, com que em consta que els cavalls i els altres animals també en tenen, no puc referendar aquesta idea.

Més aviat intueixo que la cosa està en l’ús que n’hem fet del cervell i l’evolució que, en conseqüència, ha seguit aquest òrgan en relació a cada espècie. Els animals s’han especialitzat per adaptar-se al seu entorn, els humans per adaptar l’entorn a nosaltres.

Vam crear l’agricultura i la ramaderia, vam fer enginys que alguns mil·lennis desprès d’aquelles primeres fites van culminar en la revolució industrial, desprès tecnològica, analògica i ara digital. Però, en lloc de fer aquests canvis respectant la natura els vam fer i els continuem fent a costa seva. Potser perquè tendim a pensar que la resta d’espècies no tenen cervell i per això ens erigim en amos i senyors de tot, en una lluita constant entre nosaltres per veure qui és més llest, més poderós. És curiós, no? Que malgrat aquesta superioritat intel·lectual no sabem ser feliços com un cavall lliure galopant per un prat, o un pardal saltant de branca en branca, o el nostre gos acampant una pilota.

Els budistes entenen que si realment “vols saber” has d’abandonar tot el teu coneixement, t’has de tornar com un nen petit, ignorant. D’aquesta manera et podràs conèixer a tu mateix i també al ser que hi ha als arbres, als animals, a les roques, als estels… Si ets capaç de coneixer-te així, diuen que podràs conèixer Tot el que És, estimar-ho, respectar-ho.

Mireu, escolteu: Aquesta música no té la força de fer-us sentir la guspira dels Déus, la joia que és a tot arreu de l’univers i de cada ser que hi habita?

El passat dia 24 vam celebrar la nostra Primera Jornada d’Ecoturisme amb ganes de debatre que és exactament aquest concepte i quin tipus d’activitats engloba. També per conèixer alguns casos d’èxit que, en aquest sentit, ja s’han donat en altres latituds, per presentar Experiències Pirineus a empreses del sector que puguin estar interessades a adherir-se a aquesta proposta, per conèixer el contingut de la nova web i per descobrir quin és l’inventari a nivell d’infraestructures del que disposem i quin és el seu estat i utilitat. 

 

Va ser molt enriquidor copsar la transferència i intercanvi d’opinions i coneixements entre alguns dels ponents i dels assistents i sentir el run-run que es coïa durant la jornada que ens indicava que hi ha ganes de fer feina en aquesta direcció.

Juntament amb el David Isern, vaig presentar, a través de la web, les empreses que formem part d’Experiències Pirineus i vaig triar  per començar una cançó que va fer famosa Julio Iglesias i que ha versionat Makako, Me olvidé de vivir.

El que diu la cançó té molt a veure amb el que ens va passar abans de la crisis: Anàvem per la vida sense fre i ens vam oblidar de coses realment importants, com la col·laboració i ajuda. Només teníem al cap competir, ser els primers. Però, una conseqüència positiva de la crisis és que la manca de finançament ens va fer unir per tirar endavant i treballar des del coworking i des d’un sistema win-win, del que han nascut la web o les jornades.També ens ha fet fer introspecció i assentar uns principis ètics sobre els que basar la nostra activitat:

 

• Amor i respecte per l’entorn natural i el patrimoni cultural.
• Compliment de la legislació relativa a medi ambient i benestar animal.
• Treballar amb productes i serveis de proximitat.
• Crear activitats sostenibles.
• Conèixer i difondre acuradament la riquesa natural i cultural del nostre entorn.
• Vetllar per la conservació i millora de la riquera natural i cultural del nostre entorn.

Pensem que així podem oferir un producte autèntic al viatger o al turista, doncs li donem l’oportunitat de trepitjar el terreny d’una manera vivencial i propera per a gaudir d’unes experiències pirinenques úniques que faran innolvidable el viatge.

 

Mantenir una relació sentimental al llarg del temps costa. La rutina, els desenganys, els problemes econòmics minen els amors aparentment més sòlids.

Hi ha persones que no es rendeixen i que volen continuar apostant per la relació i, per fer-ho, busquen noves eines per reconduir una convivència desgastada i sovint plena de retrets.

Amb els cavalls és curiós com, de seguida que una parella fa un exercici de coaching en que es fa necessària la col·laboració dels dos, comencen a sorgir les desavinences i lamentacions quan no poden obtenir la cooperació del cavall. Reflexionar sobre les mateixes i reconduir la situació els ajuda a veure que entre l’un i l’altre no hi ha tanta distància com presumien.

Tibant l’altre dia una parella de l’Indian van descobrir que necessitaven:

1. Recolzament mutu privat i públic. Van adonar-se que fer-se retrets en la intimitat i davant dels altres debilita la parella, mostrar-se com un tàndem ajuda a recuperar-ne l’autoestima.
2. Fer una activitat lúdica cada dia junts. Van decidir fer esport junts tres dies a la setmana, anar al cinema el dia de l’espectador, preparar un sopar conjunt un altre dia, i llegir-se dos dies una lectura (crònica, notícia, poema…) en veu alta i comentar-la.
3. Donar les gràcies per estar junts. Acceptar-ho com un present, no com una lluita. Van acordar dedicar 10 minuts cada dia a estar en silenciosa companyia, sense fer res, sense dir res, només mirant-se i transmetent-se afecte.

 

Sentir-se bloquejat de manera continuada és cansat, desgasta, entristeix, genera angoixa, ràbia i culpa.

La Núria (és un nom fictici) acompanyada de l’Indian va decidir que per poder desfer el bloqueig que la tenallava necessitava:

1. Prendre consciència del bloqueig
2. Alliberar les emocions que li provocava.
3. Reprogramar-se.