Categoria : Blog

You are Here Inici|Arxiu per categoria" Blog" (Page 7)

HERMES I TEXAS

Hermes pels antics grecs era el missatger dels déus i Texas és un estat dels USA que és possible que degui el seu nom a la manera com els indígenes del territori, els caddo, anomenaven ls amics o aliats, alguna cosa així com teshas.
Hermes i Texas són també dos cavalls de quatre i tres anys d’edat que han arribat a Equànima recentment i que integrarem al ramat tan bon punt es vagin fent a la seva nova llar i als seus congèneres Indian, Dune, Thuram i Làctia.
La història de l’Hermes i el Texas, ho sento, no us vull avorrir, però és poc original: Van ser comprats quan eren uns poltres dolços, petits i fàcils de manejar.  Però, ves per on, quina cosa més estranya, van créixer!!! Total, que s’han convertit en dos bèsties que superen els 600 kg dotades d’una força demolidora.
L’Hermes i el Texas han crescut gràcies a unes persones que els han alimentat i cuidat molt, però han crescut sense la seva mare i sense un ramat.
Els cavalls s’organitzen de manera que les eugues i la resta del grup protegeixen, cuiden, estimen i eduquen els seus pollins. L’educació, a banda d’ensenyar coses pràctiques com: on i què menjar, on beure, on aixoplugar-se, on trobar sal, on són els límits del territori, com t’has de moure si ets atacat, quins són els camins que el grup fa servir… ensenya una pràctica fonamental entre els cavalls que va molt bé quan han de tractar amb humans: el respecte a l’espai personal de cadascú.
Com en el cas de l’Hermes i del Texas, quan un pollí creix prematurament apartat de la mare i sense un ramat que l’eduqui, cada dia que passa es fa més difícil menar-lo sense córrer perill, perquè cada dia que passa és més gran i més fort i respecta menys el teu espai si no li ensenyes a fer-ho com ho faria la seva mare.
Sovint, els humans es treuen de sobre els cadells de gat i de gos quan creixen perquè ja no fan gràcia, perquè requereixen atencions, perquè són una despesa… compteu què passa amb els cavalls. Doncs, passa exactament el mateix, però amb el handicap que quan l’amo se’n cansa es troba que col·locar al mercat cavalls creuats i sense domar és molt difícil i, per desgràcia, a molts d’ells, quan ja no fan gràcia, se’ls mata. Per no ferir sensibilitats i dit d’una altra manera, se’ls envia a l’escorxador.
L’Hermes i el Texas han fet sort i són una excepció a aquest habitual i fatal destí que corren molts equins. Per aquelles estranyes circumstàncies de l’univers que en diem casualitats, han pogut venir a Equànima. L’Albert els domarà seguint el sistema de la doma natural i ben aviat farem equip i sé que tots junts col·laborarem amb els coachings i les diverses activitats que oferim a Borda Jeroni.
Fer una crida des d’aquí a aquells humans que estiguin pensant en adquirir un poltre no sé si té massa sentit, però no m’hi puc resistir, no fos cas:
Senyores, senyors, pares, avis, oncles de criatures, nois i noies que us està passant pel cap comprar un poltre, sapigueu que un dia serà un cavall, sapigueu que si no se li ha permès educar-se entre els seus no respectarà el vostre espai personal, sapigueu que quan maduri sexualment estarà nerviós i fins i tot agressiu, sapigueu que si no teniu tècniques de doma i no les heu practicat amb ell, us serà impossible contenir la seva força i tots plegats us podeu fer mal, sapigueu que quan us en canseu, el mercat no vol cavalls creuats sencers i sense domar, sapigueu que possiblement optareu per enviar-lo a l’escorxador i sapigueu que  això causarà un enorme patiment al cavall i també a vosaltres, si és que teniu cinc grams d’ètica, compassió i empatia, que segur que sí. Per tant, quan decidiu comprar, tenir, adoptar un cavall o qualsevol altre animal comprometeu-vos, sigueu responsables o deixeu-ho córrer. Gràcies.
En homenatge a tots els pollins, poltres, cavalls i eugues que són enviats a l’escorxador perquè els humans se’ls mengin (això passa entre els 6 i 9 mesos d’edat), o perquè són un rebuig segons criteris humans (no salta prou, no guanya curses, s’ha fet vell i no pot treballar, no el puc mantenir, me’n vull comprar un altre de més maco, ja no és una bona reproductora, no compleix els standards de morfologia esperats, ara tinc ganes de tenir una moto i no vull el cavall, etc…), us deixo amb un vídeo i una cançó que ja he fet servir alguna altra vegada A Horse With No Name del grup Amèrica, on es veu la relació que, al meu entendre, hauríem de tenir amb els cavalls i amb la resta de terrícoles del planeta, simplement perquè tenen el mateix dret a la vida que nosaltres, perquè són companys de viatge en aquesta nau que és la Terra i perquè la nostra intel·ligència hauria d’estar al seu servei.
Llegir més

RETRATS I FORASTERS

L’altre dia al programa Retrats el periodista Jaume Barberà entrevistava al psicòleg Rafael Santandreu. Santandreu considera que la nostra felicitat depèn de nosaltres mateixos i del fet d’entendre que l’única cosa que realment necessitem és aigua i menjar. Tenint això garantit afirma que es pot ser plenament feliç.
Rememorant Darwing el psicòleg deia “el destí de l’ésser humà és ser feliç perquè tots els animals ho són.  En tant que nosaltres som animals, si no som feliços es perquè no vivim d’una manera natural”.
Hi estic d’acord, no vivim d’una manera natural. Hem creat ciutats artificials en les que per sentir-nos bé, com diu el psicòleg, hem de tenir un munt de coses materials i immaterials: estar prims, ser guapos, estar en forma, tenir un pis fantàstic, un bon cotxe, èxit, una bona feina, diners, haver vist mig món i part de l’altre, tenir molts amics… És el que Santandreu anomena “necessititis”.
En un altre programa de TV3, El Foraster, al capítol dedicat a Salàs de Pallars, el periodista Quim Masferrer acompanya a l’Albert, un ramader, a veure el seu ramat d’eugues. El periodista es mostra impressionat per la capacitat sensorial dels cavalls i li comenta a l’Albert. Aquest, deixant una mica astorat al Masferrer, amb aquell to pallarès tan sec i seriós, li respon: – els cavalls no tenen cervell!
Davant d’aquesta conclusió i, en relació amb el que comentava abans,  potser podríem pensar que si els humans no som feliços és perquè tenim cervell, però, com que em consta que els cavalls i els altres animals també en tenen, no puc referendar aquesta idea.
Més aviat intueixo que la cosa està en l’ús que n’hem fet del cervell i l’evolució que, en conseqüència, ha seguit aquest òrgan en relació a cada espècie. Els animals s’han especialitzat per adaptar-se al seu entorn, els humans per adaptar l’entorn a nosaltres.
Vam crear l’agricultura i la ramaderia, vam fer enginys que alguns mil·lennis desprès d’aquelles primeres fites van culminar en la revolució industrial, desprès tecnològica, analògica i ara digital. Però, en lloc de fer aquests canvis respectant la natura els vam fer i els continuem fent a costa seva. Potser perquè tendim a pensar que la resta d’espècies no tenen cervell i per això ens erigim en amos i senyors de tot, en una lluita constant entre nosaltres per veure qui és més llest, més poderós. És curiós, no? Que malgrat aquesta superioritat intel·lectual no sabem ser feliços com un cavall lliure galopant per un prat, o un pardal saltant de branca en branca, o el nostre gos acampant una pilota.
Els budistes entenen que si realment “vols saber” has d’abandonar tot el teu coneixement, t’has de tornar com un nen petit, ignorant. D’aquesta manera et podràs conèixer a tu mateix i també al ser que hi ha als arbres, als animals, a les roques, als estels… Si ets capaç de coneixer-te així, diuen que podràs conèixer Tot el que És, estimar-ho, respectar-ho.
Mireu, escolteu: Aquesta música no té la força de fer-us sentir la guspira dels Déus, la joia que és a tot arreu de l’univers i de cada ser que hi habita?

 

Llegir més

EXPERIÈNCIES PIRINEUS

L’any passat vuit empreses de la comarca ens uníem per crear la marca Experiències Pirineus: Auberria, Cal Ponsa, Hotel Andria, Pirineus Outdoor, Parapent Organyà, Hotel Muntanya, Socarrel Emocions i Equànima. La nostra voluntat era i és posicionar les comarques de l’Alt Urgell i la Cerdanya com un referent  de l’ecoturisme i el turisme d’activitats respectuós amb el patrimoni natural i cultural de les nostres terres.
El passat dia 24 vam celebrar la nostra Primera Jornada d’Ecoturisme amb ganes de debatre que és exactament aquest concepte i quin tipus d’activitats engloba. També per conèixer alguns casos d’èxit que, en aquest sentit, ja s’han donat en altres latituds, per presentar Experiències Pirineus a empreses del sector que puguin estar interessades a adherir-se a aquesta proposta, per conèixer el contingut de la nova web i per descobrir quin és l’inventari a nivell d’infraestructures del que disposem i quin és el seu estat i utilitat. 

 

Va ser molt enriquidor copsar la transferència i intercanvi d’opinions i coneixements entre alguns dels ponents i dels assistents i sentir el run-run que es coïa durant la jornada que ens indicava que hi ha ganes de fer feina en aquesta direcció.
Juntament amb el David Isern, vaig presentar, a través de la web, les empreses que formem part d’Experiències Pirineus i vaig triar  per començar una cançó que va fer famosa Julio Iglesias i que ha versionat Makako, Me olvidé de vivir.
 
El que diu la cançó té molt a veure amb el que ens va passar abans de la crisis: Anàvem per la vida sense fre i ens vam oblidar de coses realment importants, com la col·laboració i ajuda. Només teníem al cap competir, ser els primers. Però, una conseqüència positiva de la crisis és que la manca de finançament ens va fer unir per tirar endavant i treballar des del coworking i des d’un sistema win-win, del que han nascut la web o les jornades.També ens ha fet fer introspecció i assentar uns principis ètics sobre els que basar la nostra activitat:

 

  • Amor i respecte per l’entorn natural i el patrimoni cultural.
  • Compliment de la legislació relativa a medi ambient i benestar animal.
  • Treballar amb productes i serveis de proximitat.
  • Crear activitats sostenibles.
  • Conèixer i difondre acuradament la riquesa natural i cultural del nostre entorn.
  • Vetllar per la conservació i millora de la riquera natural i cultural del nostre entorn.

Pensem que així podem oferir un producte autèntic al viatger o al turista, doncs li donem l’oportunitat de trepitjar el terreny d’una manera vivencial i propera per a gaudir d’unes experiències pirinenques úniques que faran innolvidable el viatge.

 

Llegir més

ME NACE DEL CORAZÓN

Els que ja teniu una edat potser recordareu un programa de TV3 que es deia Persones Humanes, era un magazine en clau d’humor que tenia, entre d’altres, un apartat anomenat, L’Apassionat Món de la Parella. L’espai estava capitanejat per un personatge anomenat el Dr. Solé i sempre començava dient “què dir quan ella et diu“…

Mantenir una relació sentimental al llarg del temps costa. La rutina, els desenganys, els problemes econòmics minen els amors aparentment més sòlids.

Hi ha persones que no es rendeixen i que volen continuar apostant per la relació i, per fer-ho, busquen noves eines per reconduir una convivència desgastada i sovint plena de retrets.

Amb els cavalls és curiós com, de seguida que una parella fa un exercici de coaching en que es fa necessària la col·laboració dels dos, comencen a sorgir les desavinences i lamentacions quan no poden obtenir la cooperació del cavall. Reflexionar sobre les mateixes i reconduir la situació els ajuda a veure que entre l’un i l’altre no hi ha tanta distància com presumien.

Tibant l’altre dia una parella de l’Indian van descobrir que necessitaven:

  1. Recolzament mutu privat i públic. Van adonar-se que fer-se retrets en la intimitat i davant dels altres debilita la parella, mostrar-se com un tàndem ajuda a recuperar-ne l’autoestima.
  2. Fer una activitat lúdica cada dia junts. Van decidir fer esport junts tres dies a la setmana, anar al cinema el dia de l’espectador, preparar un sopar conjunt un altre dia, i llegir-se dos dies una lectura (crònica, notícia, poema…) en veu alta i comentar-la.
  3. Donar les gràcies per estar junts. Acceptar-ho com un present, no com una lluita. Van acordar dedicar 10 minuts cada dia a estar en silenciosa companyia, sense fer res, sense dir res, només mirant-se i transmetent-se afecte.
Confesso que les seves propostes em van sorprendre i agradar tant com la cançó que em van explicar que van triar per obrir el seu ball nupcial feia gairebé 25 anys, deixant perplexes als seus convidats que, per aquestes terres, esperaven el típic vals.
Doncs… Va por ustedes!: “Me nace del corazón” interpretada per Rocio Durcal.

 

Llegir més

TANT DE BO

Un bloqueig, entre d’altres significats, és l’alteració del pensament en que es manifesta un grau màxim d’innibició mental, que comporta l’absència de pensaments nous en una direcció determinada.

Sentir-se bloquejat de manera continuada és cansat, desgasta, entristeix, genera angoixa, ràbia i culpa.

La Núria (és un nom fictici) acompanyada de l’Indian va decidir que per poder desfer el bloqueig que la tenallava necessitava:

  1. Prendre consciència del bloqueig
  2. Alliberar les emocions que li provocava.
  3. Reprogramar-se.
El reconeixement dels fets dóna llibertat. La Núria se sentia bloquejada perquè desprès d’haver estudiat durant tres anys va suspendre una oposició. Ara, cada cop que es posava a estudiar per presentar-se a la propera convocatòria, només li venia al cap la sensació de fracàs que va tenir i perdia la concentració.
Aquesta situació li generava por, que es traduïa en: por al fracàs, por a decepcionar els altres (sobretot als pares), por a no poder accedir a una feina i tenir diners, por a no poder tenir la vida que havia imaginat. En conseqüència es sentia angoixada, irascible, esgotada i trista.
Qui era la Núria? El resultat triomfal d’una oposició o, alguna cosa més? Per quin motiu mereixia estimació? Perquè era una bona estudiant que fins a la data sempre treia bones notes o, per alguna cosa més? Si no aprovava l’examen.., no tindria mai la vida que havia somniat?
La Reprogramació: La Núria va descobrir que era una dona amb la voluntat d’ajudar les persones curant-les. Que se l’havia d’estimar per ella mateixa, tot el paquet, amb virtuts i defectes. I que si no superava l’examen podia dur a terme la seva missió vital des d’una altra vessant.
Sembla mentida però el fet de no focalitzar els nostres objectius com si fossin l’única oportunitat que tenim a la vida o, com si en depengués la nostra persona i la nostra felicitat, ens allibera.
Alliberats i distesos podem concentrar-nos millor, podem buscar noves maneres d’arribar a on volem. La Núria va realitzar un mapa mental d’un nou pla d’estudi, que incloïa pautes alimentàries, esportives, de treball i estudi i pautes d’oci. Tot encaminat a fer-la sentir bé per estudiar millor. Tot encaminat a fer-la gaudir de la preparació, perquè la millor manera d’aprendre és passant-nos-ho bé.Us deixo amb Tant de Bo de Txarango, esperant, com canten ells, que conegueu la felicitat en persona.

 

 

Llegir més

QUI VOL, TROBA TEMPS I, QUI NO VOL, TROBA EXCUSES

El títol de l’entrada és un clàssic: demanem, desitgem, intentem, somniem però, sovint, no acabem mai de fer el que hem de fer per estar o ser com volem, o per tenir allò que somniem.
Què necessitem per evitar aquesta constant i per emprendre acció?
  1. Clarificar exactament que volem.
  2. Determinar si el que volem és un objectiu assolible.
  3. Si ho és, elaborar un pla per aconseguir-lo.
  4. PERSEVERAR fins aconseguir-lo.
Aplicant aquestes quatre premisses, posant la nostra energia a ser el que volem ser, els resultats arriben. Amb compromís i sintonia vers el nostre anhel tot és possible.
Ara bé, si alhora d’arremangar-nos i començar aquesta aventura sempre trobem que hi ha alguna altra cosa a fer, ens justifiquem amb que no tenim temps, amb que tenim unes altres obligacions, amb que estem cansats o, amb que no podrem, perquè pensem que no som capaços… Llavors, deixem-nos de mentir a nosaltres mateixos i admetem que busquem excuses, admetem que, pel motiu X que sigui, no volem sortir de la nostra zona de confort.
És interessant saber que hi ha darrera les excuses. El denominador comú acostuma a ser la por. Moltes persones quan descobreixen a que tenen por es revolten i decideixen fer un canvi, altres es comencen a entendre i això sempre és positiu.
Comencem aquest mes amb una campanya radiofònica dirigida als que han decidit trobar temps per ser i amb la programació dels cursos d’EQUÀNIMA per conèixer millor als cavalls i a nosaltres mateixos.

Llegir més

FRACTURES BIOGRÀFIQUES

Patim una fractura biogràfica quan se’ns mor una persona o un ésser que estimen, quan ens separem o divorciem, quan perdem una feina que consideràvem segura, en definitiva, quan perdem algun ser, cosa o situació que estimem i de la que donem la seva tinença com segura.
A la nostra societat sovint se’ns transmet el missatge que vivim per sempre, que ens casem per ser feliços i, també, per sempre, i que el millor que ens pot passar a la vida es tenir una feina estable i segura. Quan resulta, que les coses no funcionen ben bé així: Morim, els divorcis o les ruptures de parella estant a l’ordre del dia i aspirar a tenir una feina estable i segura forma part ja d’una altra època.
Les fractures biogràfiques provoquen una etapa de dol. El dol, o sigui: la tristesa, la negació, la ira i l’acceptació com a conseqüència d’una pèrdua, s’ha de viure, és una part de la nostra experiència vital tan fonamental com l’alegria. Hi ha persones que busquen amb el CAC saltar-se aquesta fase de dolor, anestesiar-se, i els cavalls l’únic que mostren en aquestes sessions és la necessitat de viure sense combat la situació i deixar passar el temps.

Per sort els cavalls tenen com una mena de poder catàrtic que ens ajuda a manifestar la pena i això sempre alleugera l’ànima.

Els animals també experimenten dolor quan perden algú que estimen amb la diferència que, generalment, ho superen més de pressa. La professora Karen McComb de la Universitat de Sussex, especialitzada en psicologia i comportament animal ha constatat diverses i diferents reaccions segons les espècies davant de la mort que mostren, en tots els casos, el dolor davant una pèrdua.
Lluís Llach en la cançó “Núvol blanc” broda, al meu entendre, l’explicació del que es la vida i la mort, equiparable també a qualsevol situació de pèrdua, i ens dóna un bon missatge per afrontar-ho.

 

Llegir més

FORTUNA IMPERATRIX MUNDI/EGO DOMINUS FATI

Fortuna Imperatrix Mundi és el títol d’un dels poemes de Carmina Burana, uns cants del segle XII/XIII trobats a Baviera. Alguns d’ells van popularitzar-se quan Carl Orff s’hi va inspirar per composar una cantata extraordinària l’any 1937 i quan, posteriorment, van formar part de la banda sonora de diverses pel·lícules. La seva lletra situa als homes com uns simples titelles en mans de la deessa Fortuna.
Massa sovint parlo amb persones que em recorden aquest poema i és pel fet que creuen que les seves vides estan determinades pel destí, la fortuna o la sort i que elles ben poca cosa poden fer-hi per canviar les circumstàncies en les que es troben.Davant d’aquesta creença res com llegir un altre poema: “Invictus” de William Ernest Henley. Henley va patir de ben jove diverses malalties que van derivar-li en l’amputació d’una cama i, ja adult, va haver de suportar la mort de la seva filla. Malgrat aquestes cruels experiències va ser capaç de viure la vida amb intensitat i en un dels moments més durs, escriure aquestes paraules tan belles com reveladores:

Més enllà de la nit que em cobreix,
negra com l’abisme de pol a pol,
agraeixo a qualsevol Déu que pogués existir
per la meva ànima inconquerible.


En les ferotges urpes de les circumstàncies
ni m’he lamentat ni he donat crits.
Sota els cops de l’atzar
el meu cap sagna, però no s’inclina.


Més enllà d’aquest lloc d’ira i llàgrimes
és imminent l’horror de l’ombra,
i no obstant això l’amenaça dels anys
em troba i em trobarà sense por.


No importa com d’estreta sigui la porta,
quan carregada de càstigs la sentència.
Sóc l’amo del meu destí:
Sóc el capità de la meva ànima.

 

 

Llegir més

2015, L’ANY DEL TEU CANVI.

Vençut l’atordiment que provoca la ressaca nadalenca, a la que li queden les hores comptades, és quan assumim realment que encetem un nou any i és quan, de vegades, ens plategem introduir canvis a la nostra vida.

Si estàs en aquest punt però saps que el més provable és que d’aquí un parell de setmanes o menys la teva voluntat t’hagi abandonat i tot quedi en això, un plantejament, tinc una bona notícia: vine a fer coaching amb cavalls i assoliràs el canvi que et proposes.

Aprofita aquesta oferta de cap d’any i compra el Programa del Canvi a meitat de preu.  Per només 125 euros faràs que els teus plantejaments passin d’un estat virtual a un real.

Gaudiràs d’una experiència única: 5 sessions de coaching assistit amb cavalls, distribuïdes en una hora per setmana, a través de les que descobriràs el teu objectiu vital, sabràs amb quins filtres crees la teva realitat i aprendràs a desfer-te d’aquells que t’obstaculitzen, desenvoluparàs el teu mapa mental i et reprogramaràs cap a la felicitat i cap a l’assoliment dels teus objectius.

Aprofita aquesta oferta, posa’t en contacte amb EQUÀNIMA al 673 64 90 65 o a info@equanima.cat

Que aquest any sigui realment diferent depèn de tu. Depende és una cançó de Jarabe de Palo editada l’any 1998 que ens diu que les coses depenen de la manera com les mirem. Què tal si aprenem a mirar-les de la millor manera possible?

 

 

Llegir més

TEMPUS FUGIT?

Tempus fugit és una locució llatina que s’atribueix a Virgili, un poeta romà que va viure la darrera centúria abans de Crist i que es va fer famós a través de l’Eneida. Una obra poètica que explica les aventures d’Eneas. Un heroi que, en l’imaginari de Virgili, faria possible el naixement de Roma.
La locució no pertany a aquesta obra, però ha tingut la suficient força com per sobreviure a més de dos mils anys i arribar als nostres dies estant rigorosament vigent.
Qui no té la sensació de que el temps se li escapa? Qui no ha sentit vertigen aquests dies de final d’any en recapitular i veure passar la pel·lícula dels 365 dies anteriors cada cop més de pressa?Es veu que aquesta percepció es deguda a que tenim una concepció lineal del temps i finita de la vida. Des de la física clàssica hem interpretat durant milenis que els esdeveniments tenen lloc l’un darrere l’altre i, des de les matemàtiques, ho mesurem: segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys…

Em sembla curiós que quan som nens i encara no podem comprendre aquests paradigmes o, encara no els tenim instal·lats al cervell, no sentim el temps. És gairebé inexistent, no passa. Es viu en una mena de present infinit.

Pensava en això llegint un article del doctor en medicina Robert Lanza sobre el biocentrisme. El doctor Lanza va formar part de l’equip que va clonar els primers embrions i actualment treballa en l’ús mèdic de les cèl·lules mare. Aquest científic tan reputat, curiosament, opina que la vida crea l’univers. Que l’espai i el temps són només instruments de la nostra ment i que la mort és una il·lusió.

Em semblen unes idees molt interessants per començar l’any des d’una altra perspectiva. Per posar-hi música trio la cançó d’un altre metge, Jorge Drexler, interpretant “todo se transforma”.

Bon any nou!

 

Llegir més