Blog

Quan era molt jove vaig llegir “Matar un Rossinyol” de Harper Lee. Aquella novel·la va tenir una marcada influència a la meva vida. Segons la sinopsi que trobem a l’edició de Grup62 “A través dels joves ulls de l’Scout i en Jem Finch, Harper Lee examina amb un humor molt ric la irracionalitat dels prejudicis racials i socials dels adults al sud dels Estats Units dels anys trenta.La consciència d’un poble impregnat de judicis preconcebuts, violència i hipocresia trontolla gràcies a l’empenta d’un home sol que combat per la justícia. Però el pes de la història no consentirà res més que això…”

Aquest home sol és l’Atticus Finch, pare de l’Scout i en Jem, que, amb una serenitat, una bondat, una intel·ligència i una valentia d’aquelles que escassejen però que tan dignifiquen el ser humà quan integren una persona, s’atreveix a defensar un home negre innocent acusat d’abusar sexualment d’una dona blanca dins d’una societat racista.

Tot i tenir la major part dels blancs del poble en contra i la major part de la seva família, fa el que sent que ha de fer. En una ocasió, l’Atticus, obliga al seu fill Jem a fer companyia a una veïna molt vella i amb molt mala lluna que detesta i injúria a l’Atticus cada cop que li és possible pel fet de defensar un home negre. El noi no la suporta, però, el seu pare, sap que està molt malalta i que lluita contra la seva malaltia, quan mor, pare i fill tenen una coversa. L’Atticus li diu al Jem: “…Tenia els seus propis punts de vista sobre les coses, molt diferents als meus, potser…Volia que veiessis una cosa d’aquella dona; volia que veiessis el veritable coratge, enlloc de fer-te a l’idea que el coratge l’encarna un home amb una arma a la mà. Un és valent quan, sabent que ha perdut abans de començar, malgrat tot comença i segueix fins al final passi el que passi.”