Blog

You are Here Inici|Blog|TV3 es pregunta si els cavalls pate

TV3 es pregunta si els cavalls pateixen a les cavalcades

En general m’agrada el treball de la CCMA, però, considero que tenen una assignatura pendent en la manera com solen enfocar les notícies o els continguts sobre animals. Ja que, sovint, hi veig frivolitat, antropomorfisme i desconeixement sobre les necessitats i el patiment dels animals. Per exemple, el passat desembre a la Marató, es va fer participar el Claudio, un poltre de tres anys. Aquell dia el Claudio, a ulls humans, feia molt goig. Lluent, repentinat i empurpurinat. Duia brides i l’ensinistrador el controlava, peu a terra, a través d’una de les regnes, una tralla i la seva presència.

El llenguatge corporal del Claudio ens deia que tenia por: Un refús a l’entrar al plató, la tensió del seu cap i del seu coll, la rigidesa de la seva mandíbula i el no estar-se quiet, entre altres senyals gestuals, malgrat el silenci de l’equí, ho pregonaven.

Per si no fos prou evident que el frisó estava a disgust, es va cagar. Una cagada de nervis i de por que va provocar les rialles d’alguns membres del públic.

Em va semblar insòlit. De veritat fa gràcia veure un animal cagar-se de por?

La presentadora informava l’honorable públic, que això és el que passa quan mires cavalls, es veu que “sempre caguen”. La presentadora, però, no les tenia totes amb els moviments neguitosos del Claudio i se n’anava apartant. Tant ella com l’ensinistrador, enlloc d’explicar que el cavall estava nerviós, van convenir que el que li passava és que, en realitat, tenia unes ganes boges de ballar i, sense dilacions, va iniciar-se el número pel qual el Claudio havia estat ensinistrat.

Al so d’una música jazzística i a l’avís de les ordres de l’ensinistrador tocant la regna i la tralla, el Claudio es va veure obligat a fer piaffe, a alçar-ce sobre els posteriors i, com no, a fer una ostentosa genuflexió, que és aquella reverència que, per si algú no ho sap, en codi humà, es fa en senyal de submissió o d’adoració. Una acció que un cavall mai no faria en aquest sentit o amb aquest significat.

Tots els exercicis es van executar en tensió i sota la coerció d’una embocadura, un ferro que va posat a la geniva del cavall i que quan tibes les regnes transmet aquesta tensió a l’interior de la boca de l’animal causant-li dolor.

M’ho mirava i em preguntava: Davant la bellesa i la magnificència d’un animal com el Claudio, com humans, no em podríem tenir més que suficient contemplant-lo en llibertat?

Tornant a la CCMA, el passat cap de setmana, al TN vespre, vaig tenir una alegria perquè, davant la festivitat dels Tres Tombs, han donat veu, per una banda, als amants de la tradició que, al meu entendre anteposen la festa al benestar dels animals i, per una altra banda, a una domadora (Lauri Giménez) que considera que en aquests actes els cavalls pateixen un estrès i un esforç innecessari i que advoca per una altra manera de relacionar-se amb els cavalls.

La domadora explica dues coses bàsiques: Si els cavalls poguessin triar no participarien mai en aquests esdeveniments i, en el món del cavall hem normalitzat un munt de comportaments vers ells que no són normals perquè els perjudiquen. Efectivament, els equins, si poden, defugen les concentracions humanes i sorolloses perquè per a ells suposen un perill. La major part d’accions que els humans fem sobre els cavalls, per a que no hi hagi aquesta fugida, comporta la dominació dels animals. Se’ls tapen els ulls, se’ls posa un ferro a la boca que (quan estirem les regnes) se’ls clava a les genives, se’ls munta amb esperons, se’ls posen ferradures, se’ls separa del seu ramat (si és que mai se’ls ha permès viure en un)…

Evitem l’autoengany: La major part de les activitats que fem amb cavalls són una ingerència a la seva naturalesa, des de muntar-los de la manera més respectuosa possible fins a matar-los en un escorxador. Tinguem present que darrera les festes, espectacles i actes que es fan amb cavalls, per bonics o estètics que puguin ser, hi ha diferents graus de dolor i patiment animal.

Però sobretot, tinguem present, també, que l’any 2016 es van sacrificar, segons estadístiques del DARPA, més de 5.574 cavalls només a Catalunya, una xifra que forma part dels més de 200 milions d’animals explotats per la ramaderia que van ser morts a casa nostra. Tinguem present que és aquí on rau el major grau de patiment i crueltat contra els animals i és on, paradoxalment, menys posem l’atenció. Preferim no mirar, no saber, no plantejar-nos res del que li fan a un animal abans que un tall de carn arribi al nostre plat. Tot per no patir!

Som tan especistes i racistes que podem posar el crit al cel perquè veiem que un cavall bonic pateix quan estira un carro o quan fa exercicis de doma, però no dir ni piu quan més de 5.574 cavalls, dels que en diem de carn i dels que no devem trobar tan bonics, van a l’escorxador. Criticar els Tres Tombs o l’aparició del Claudio a un programa de TV, com he fet jo en aquesta entrada, és ben bé posar la lupa sobre una mil·lèsima part del problema.

ABOUT THE AUTHOR

The author didnt add any Information to his profile yet

LEAVE A COMMENT